'Som un sector que ha estat molt invisibilitzat perquè hem estat tot dones'

Fa més de 30 anys que l'Eulàlia Corralero és netejadora d'hotel o cambrera de pis - com se les coneix- a Lloret de Mar. Té un caràcter guerrer i tot i que sempre ha denunciat la precarietat laboral de la seva feina, no ha estat fins fa pocs mesos que la seva veu ha començat a prendre força pública. Corralero és una de les vint-i-set cambreres de pis que l'investigador Ernest Cañada entrevista a 'Las que limpian los hoteles' (Ed.Icària, 2015), un llibre que pretén 'dignificar i millorar les condicions laborals' de les cambreres de pis, una realitat invisibilitzada que va començar a destapar-se gràcies a un article del mateix Cañada a El País, fa poc més d'un any. 

 

 

Vaig començar a treballar com a minyona a una casa de Plasència (Extremadura), d'on vinc. Al cap d'un parell d'anys vaig arribar a Catalunya per començar a treballar en un hotel, on estava més ben pagada i la gent em mirava millor. Els clients eren molt simpàtics i respectuosos. L'ambient t'obria al món. Podíem fer diners i portar els nostres fills a la universitat. Vaig començar sent cambrera de menjador perquè m'agradava més el tracte amb els clients. Després em va passar el mateix que els passa a totes a Lloret de Mar: quan tens els fills et fas cambrera de pisos. No ens agrada, però l'horari que té és molt bo, de 7 a 3, i pots estar tota la tarda amb els teus fills. Quan els nens són petits, ja ens va bé. És un treball molt dur però aguantes. Quan els fills es fan grans voldries canviar però ja no pots i et quedes als pisos. 

 

 

L'increment de feina ha sigut molt gran. Abans fèiem 18 habitacions d'un mateix pis, ara és molt pitjor. Fem moltes més habitacions i solen estar repartides. Et poden tocar fins a 24 habitacions en diferents pisos i t'has de moure molt. A més hi ha molts hotels que s'han reformat amb coses boniques i modernes, però no han mirat que tot això s'ha de netejar. Han posat mampares a les dutxes, que porten molta feina, o mobles als quals se'ls queden marcades totes les ditades o uns llits que pesen molt i els hem de moure per netejar. També fem les zones nobles, la recepció, el menjador, l'entrada, etc. Jo no he canviat de feina perquè per a mi és vocacional, m'agrada fregar. Voldria netejar millor i poder parlar amb els clients. Som un sector que ha estat molt invisibilitzat perquè hem estat tot dones i amb poca formació. Poca formació però no poca cultura eh!

 

 

Ara els hotels ens agafen segons els clients que tenen. Abans estàvem contractades sí o sí 6 mesos i llavors teníem temps de fer un treball a fons, no com ara que només fem el dia a dia i ben just. Continuem tenint un contracte fix-discontinu però treballem segons la clientela que tingui l'hotel i els mesos que dura la temporada i després ens fan fora. És veritat que, a diferència d'altres professions, nosaltres passem dos o tres mesos a casa, però l'esforç físic i els diners que cobrem aquests mesos no compensen gaire. Abans teníem l'atur quan ens feien fora, però des del famós 'decretazo' del PSOE només percebem una ajuda de 400 euros, amb la qual no vius. Fa pocs anys vam aconseguir que ens pugessin el sou fins als 1.000 euros, però vam passar molt temps només cobrant 800. Abans potser ens pagaven una mica millor els dies de festa, però ara els surt més a compte donar-nos el dia lliure i agafar una noia externa. 

 

 

Cada vegada més hi ha cambreres de pis contractades com a eventuals, moltes vegades a través d'empreses multiserveis. A aquestes noies no les reconeixen com a cambreres sinó simplement com a personal de neteja i, per tant, el seu sou és inferior. Aquestes companyes fan les mateixes hores que tu però potser cobren 200 euros menys. Els empresaris només les contracten per fer les habitacions, la qual cosa ens incrementa a nosaltres el volum de feina: on abans hi havia 5 dones ara només n'hi ha 3 per fer les zones comunes. Com que la càrrega d'habitacions és molt gran, si les eventuals no han acabat amb el ratio encomanat s'han de quedar i aquestes hores de més no les hi paguen. Amb aquest panorama, les que estem millor som les fixes i les sindicades. Però tal i com està avui en dia el pati, entrar en un hotel i sindicar-se sembla subversiu.

 

 

Amb els sindicats tinc anades i vingudes. Ells diuen: millor que no fixem les habitacions que heu de fer. I jo penso: si no les fixem ens en faran fer més de les que podrem fer. Jo vaig afiliar-me a un sindicat perquè treballava en un hotel, vaig protestar i em van acomiadar. Vaig anar a direcció per dir que faltava una cambrera de pis i que fèiem cada dia dues o tres habitacions de més. Llavors algú em va parlar dels sindicats i m'hi vaig afiliar. Des de llavors hem aconseguit moltes coses. A l'hotel on ara treballo, per exemple, no es pagaven dies rojos i hem aconseguit que ens els paguessin. Això pel que fa a les fixes discontínues, per les eventuals no podem fer res... Si anem a demanar que els hi paguin més potser ja no les contracten. Les noies ho saben i moltes vegades ens menteixen i diuen que han cobrat el que els correspon, però nosaltres sabem que no. Tenen molta por.

 

 

Nosaltres tota la vida havíem dit que el nostre era un treball dur i que no ens jubilaríem en aquesta feina. Durant l'esmorzar, mentre ens passàvem l'espidifent o els ansiolítics -perquè totes patim estrès i tenim dolors musculars- el tema de conversa era la nostra situació física i laboral. Però les converses no anaven més enllà, simplement es tornaven cròniques perquè no fèiem res. Si no hagués estat perquè, amb les externalitzacions, el tema va sortir a la palestra i van aparèixer veus a ajudar-nos. Arran del llibre de l'Ernest ens vam posar en contacte i vam veure que els problemes que comentàvem entre les que ens coneixíem, eren globals. Cadascú té el seu punt de vista en aquest assumpte, però les matemàtiques no fallen: si totes tenim les mateixes hèrnies, si totes estem operades dels mateixos llocs, si totes prenem medicaments, és per alguna cosa. Aquí hi ha algú que s'està fent d'or a costa de la nostra salut. 

 

 

Des que estic activa m'he assabentat de moltes coses. Per exemple que els que treballen en oficines tenen reconegudes les hèrnies lumbars com a malalties laborals i nosaltres no. Fa poc ens van reconèixer el túnel carpià. Abans tenies problemes amb el túnel carpià i t'havies de demanar una baixa per malaltia comuna. Pensa que, durant l'agost, hi ha hotels que estan molt plens i pots arribar a treballar tot el mes sense cap dia de descans. Això et crea molta tensió i ansietat. Jo mateixa tinc el cartílag desgastat i porto un genoll ortopèdic. Algunes vegades penso que si no em donen feina als hotels tampoc podré aguantar gaire més... Potser acabaré a l'economia submergida, cuidant alguna persona gran, com han fet algunes de les meves companyes. 

 

Quan jo era jove pensava que al món de l'hostaleria tindria feina tota la vida, perquè llavors fins i tot faltava gent i perquè les platges no les poden deslocalitzar. I mira ara, estic treballant més que fa 30 anys i només per pagar impostos. Em fa pànic no arribar a la jubilació. Tinc moltes companyes que es queden a casa a cuidar els seus néts, encara que els hi quedi una pensió de poc més de 400 euros. És molt trist. La meva esperança és que alguns polítics ens puguin descomptar uns anys de feina. Això ho veig factible, però no crec pas que ens rebaixin el volum de feina. Molts empresaris no han fet reformes als seus hotels, ni a l'època que els anava bé. I ara això es nota, els hotels són vells i se'n ressenten. I els propietaris ho acaben pagant amb nosaltres. De tota manera, a partir del llibre i del grup de Facebook que hem creat, Las Kellys (ara també a Twitter), ens estem apoderant. Demanem només que se'ns valori, volem tenir una jubilació digna després d'haver treballat tants anys en aquesta professió tan dura.